La Cova del Pons

La geologia no és el meva passió, però reconec que quan et trobes davant de l'espectacle de la cova del Pons, la curiositat  científica pot portar-te a consultar els avorrits (ratllats) mapes geològics.

Es descobreix que es tracta del punt en que la Riera de Pierola travessa la línia de l'encavalcament dels Brucs entre el materials paleozoics que arriben fins poc més avall de Can Pujol i les argiles i saulons rogencs del terciari,que contenen en aquest punt del tall, curioses vetes de guix.  

El camí fins al salt d'aigua és impossible per la BTT en els metres finals, s'ha de fer a peu i amb compte amb les esgarrinxades peró si ha plogut val la pena contemplar el saltant d'aigua, i si no també:

  

Qui diria que sóm a la polsosa riera de Pierola:

Un cop aquí es pot seguir tot el tros que es pugui pel Torrent de Cal Mata, perquè si encara hi ha aigua als petits pèlags del llit del barranc, la natura s'hi mostra generosa.

Can Marcas. A l'altre costat del terme

És impossible arribar a Can Marcas sense haver de trepitjar la carretera d'Esparreguera,  els camins només deixen pas fins a Can Mata i la riera de Claret a l'altura de la Fassina, sota mateix de l'abocador, no és massa transitable.

Un cop al camí de Can Marcet, més avall de les Cases Noves de Can Gras, les feixes de Can Gimferrer, a l'extrem del terme, es veuen amb tota la seva amplitud:

Mentre a l'altre costat ens vigilen les gavines que dinen a l'abocador:

Com sóm a la part més baixa dels Hostalets de Pierola és fàcil trobar guixons florits amb el seu esclat de color:

  

Abans de Can Marcet, les runes de Can Marcas es resisteixen a perdre el sol de cada dia sobre el seu rellotge, però poca cosa més els queda. 

 

Sant Miquel de Vilaclara

També al tram superior de la Riera de Pierola, sempre per damunt de la cova del Pons, però al costat contrari de la ruta de la Cova i de Cal Mata, es troben les runes de la capella de Sant Miquel de Vilaclara.

Té referències escrites a l'any 1077 quan n'era propietat d'un personatge anomenat Udalart. L'edifici ha estat modificat en diferents vegades fins a l'actualitat en que es troba en gairebé total enrunament. En queda a més de les restes de parets de la masia que la va envoltar, el bonic absis semicircular amb bandes llombardes.

La ruta per arribar-hi des dels Hostalets passa també pel camí de Can Canyelles:

I on amb els colors de tardor és fàcil trobar el testimoni de les antigues vinyes:

Al costat de les primerenques flors del bruc d'hivern:

I el boix mascle:

El camí sempre per sota de les Roques Blanques:

condueix directament a les runes de Can Guixà i de Sant Miquel:

Si ens acostem a l'absis hi descobrim el ben poc religiòs ús que va tenir quan es va convertir en tina o cisterna, vés a saber:

Algunes altres imatges tenen un esperit romàntic com les finestres cobertes d'heures o la visió de Montserrat al fons:

Amb temps per passejar, un pot perdre's pels camins estrets del seu voltant, que amb una mica d'encert ens dresen fins als plans de Can Soteres, i amb sort, endevinar a passar per arcades de pedra sobre barrancs tallats. En una propera  entrada hi posaré les fotos d'aquests detalls, que es troben amb els rerafons d'aquests paisatges: